Ja fa un bon nombre de mesos que a l’Escola de l’Esplai se sent repetidament una pregunta. Cap on creieu que ha d’anar l’escola?
De ben segur que no hi ha ningú que pugui saber-ne la resposta. Tanmateix, som uns quants que n’anem parlant i, fins i tot provem a imaginar algunes possibilitats…
Permeteu-me que avui comparteixi amb vosaltres algunes reflexions que sobre aquesta pregunta han anat sorgint en algunes converses...
En llegir l’evangeli de Mateu, al capítol 16 podem trobar una pista interessant: ens conviden a aprendre a llegir els signes dels temps. Des d’aquesta premissa, l’escola sembla que hauria d’anar íntimament lligada a la història que li ha tocat viure i en plena sintonia amb aquests temps de crisi generalitzada que respirem. Semblaria una bona intuïció deixar-nos envair per una crisi que ens enfronti a nosaltres mateixos, d’una manera constructiva i molt oberta a canviar tot allò que calgui, per aconseguir madurar i créixer. Ja que una crisi pot esdevenir, entre altres coses, una bona oportunitat per revisar, per analitzar i observar allò que som, allò que fem i allò que transmetem. I no hauríem de tenir cap por o almenys no deixar que la por ens aturés.
L’escola va néixer amb uns objectius molt concrets encarats a la formació de joves monitors i directors que construïssin espais de lleure on els nens i nenes poguessin trobar espais de creixement personal sentint-se estimats, valorats i acompanyats i on s’ho passessin d’allò més bé.
L’escola d’avui, per tant, continua tenint molta feina per fer. Cal però, anar observant tot allò que va canviant en els perfils dels joves i dels nens del nostre entorn per adaptar la nostra manera de formar i educar. Cal readaptar els mitjans materials, el llenguatge, alguns continguts i fins i tot els espais. I això, l’escola ja ho està fent i sembla que duu un bon ritme.
La Crisi social demana canvis profunds a tots nivells. Els primers en passar per aquesta transmutació hauríem de ser nosaltres, els què col·laborem a l’Escola. L’Escola no pot oferir allò que no te. Caldrà per tant ser valents i obrir-nos a aquesta oportunitat de reflexió personal, de revisió profunda, de autodesconstrucció i buidar-nos de tot allò que és vell i caduc. Haurem d’obrir-nos a canviar actituds, hàbits i sensibilitats. Només llavors podrem oferir als joves i als nens eines atractives, eines vàlides. Perquè només allò que ens creiem de veritat és el que arriba a l’altre i el convenç.
Crec fermament que un altre món és possible i la nostra escola hauria de ser una petita part d’aquest món que hem d’anar bastint entre tots.
Si, ja se que la majoria pensareu que oblido allò més important. Allò sense el qual no es pot fer res. Esteu pensant en el finançament. En els diners. En quins cursos cal fer o quines activitats per tal d’aconseguir mantenir l’escola denpeus.
Ja em perdonareu, però per mi aquest és un tema que ve més tard. Si hi ha un grup de persones transformades, obertes, creatives i sobretot il·lusionades, el finançament caurà pel seu propi pes. Sí; reunint els nostres potencials no dubteu que esbrinarem quin son els millors cursos que cal programar, on hem de buscar el finançament, com cal organitzar les coses per a que els costos i els ingressos quadrin. I tot serà fluid i senzill.
La fórmula màgica és Confiar (Mt 14-31). I l’altra fórmula a aplicar és treballar de valent i amb responsabilitat. Desprès, deixar-ho tot en mans de qui en sap més que nosaltres...
Per tant, jo responc a la pregunta de l’encapçalament, L’Escola anirà cap allà on vagin les persones que se l’estimen.
Maite Sarrate
Secretaria de l'Escola de l'Esplai de Lleida
