1. Albert, primer de tot agrairia que em facis un resum de tu mateix, amb alló que creguis convenient (indiquem alguns temes: interessos, aficions, edat, nom i cognoms, etc)
 |
| Albert Palau |
Sóc l’Albert Palau Subirà, tinc 33 anys, treballo com a mestre de música a la Zona Escolar Rural Narieda que comprèn els pobles d’Organyà, Coll de Nargó i Peramola, on també tinc la tasca de cap d’estudis. Les meves aficions, entre altres, són la música i el ball.
2. La passió per la música sembla que és molt gran, aquest interès et ve de Petit?
Doncs la música sempre m’ha agradat, però no va ser fins als 17 anys que vaig triar que fos la meva sortida professional dins del camp del Magisteri en Educació Musical.
3. La teva formació està orientada a l’educació musical, quant estaves escollint el teu camí professional, t’havies plantejat altres orientacions?
I taant! Moltes opcions et passen pel cap! Tant diverses com arqueòleg, pastor, viatger, forner, ... I finalment l’educació, la música i els infants van fer decidir-me per la professió a la que ara em dedico.
4. La vessant de l’educació en el Lleure apareix arran de l’afició per la música, o és un camí alternatiu? En quin moment es creuen?
L’Educació en el Lleure i la música sempre han estat convivint. Des de l’any 1991 formo part del Grup Sardanista Montserrat de Lleida, que per mi sempre ha estat un esplai sardanista. Per tant una entitat que m’ha acollit des de ben petit i on la música i la dansa són l’eix vertebrador de la seva activitat. Aquest fet, i altres aficions i contactes relacionats amb la música i el lleure van anar perfilant un camí que tenia present aquests dos camps (entre altres: A l’any 1993 vaig entrar al cos de dansa de l’Esbart Dansaire Sícoris, al 1998 vaig començar a fer classes a l’Escola de l’Esplai, de l’any 1999 fins al 2003 vaig formar part de les colònies de l’Orfeó Lleidatà, ...).
5.Quants anys fa que es va crear el grup “Polcasol3”?
Polcasol3 és un grup d’animació que va néixer l’any 2003 i està format per en Jordi Vivas. l’Óscar Fillat i jo mateix. Per tant aquest any, ja en farà 10!! Tots tres ens vam trobar al Grup Sardanista Montserrat i després de fer moltes animacions els dissabtes, a colònies, etc. Vam decidir posar-hi nom i formalitzar el producte musical que havíem anat realitzant durant molts anys. Per poder tenir un marc legal vam constituir l’entitat GR3: Plataforma Cultural i de Lleure, que abarca Polcasol3 i també Entrenosal3 (cançó d’autor i poemes musicats), així com qualsevol iniciativa que es cregui interessant i entri dins els paràmetres de les inquietuds que acull GR3.
6. Com va sorgir la idea?
La idea va sorgir a partir de les demandes que en poc temps anàvem rebent per a fer animacions. Vam creure que el millor era legalitzar la situació del grup i d’aquesta forma formalitzar el producte que havíem anat engendrant.
Cal dir que per nosaltres no és una dedicació única i estable. Per aquesta raó, no tenim un sou a partir del que cobrem per actuació. Dels diners que rebem una part estan destinats a pagar despeses estructurals i de gestió (dietes, desplaçaments, equips de so, instruments, ...) i la resta són per invertir en projectes propis o d’altri.
7. Es fàcil compaginar la vida laboral de mestre amb el grup d’animació?
Normalment les animacions acostumen a ser en cap de setmana o per festes molt assenyalades i les classes són entre setmana, per tant, pot ser que algunes setmanes quedin entrellaçades per caps de setmana d’actuació. Tot i això, prou bé! L’energia sempre hi és, però cada cop costa més recuperar-se... Allò de l’edat...
8. Amb que et quedaries si poguessis viure d’una de les dues dedicacions, quina és la que realment preferiries fer?
Buffff... Algun cop hem plantejat fer un cop de cap i fer-ne dedicació exclusiva, però encara no s’han donat les situacions, coincidències, necessitats, ... De moment intentarem fer que siguin camins professionals i vitals paral·lels i comunicats.
9. Com veus als infants de l’actualitat en quant a la sensibilitat musical? Creus que els mitjans condicionen molt els seus estils musicals? Com fer front a aquesta situació?
Penso que els infants SEMPRE són sensibles amb la música i amb tot allò que és art (ja sigui poesia, pintura, ...), i cada cop que els arriba alguna manifestació artística crec que els toca aquella fibra que vibra a l’ànima quan gaudim amb la música, la dansa, la pintura, ... Ei, als grans també ens passa, però els anys ens van posant capes damunt de la sensibilitat i ens costa més gaudir de l’art, a no ser que ho haguem treballat.
D’altra banda, tant petits com grans, la nostra societat és la que té més música a l’abast i per mitjans més diversos. Per tant, és evident que les influències que rebem (mitjans, família, mestres, educadors, ...) són importants en aquest mar de música que tenim a l’abast.
Davant de tota la música, la feina dels educadors i les educadores, pel que fa a l’educació artística musical, és aprofitar la realitat musical dels infants i la societat on viuen, i donar a conèixer la resta de dimensió musical que queda soterrada per tota la maquinària mediàtica. Estic segur que si juntem a tots els nens i les nenes de Lleida en una plaça i en uns altaveus gegants fem sonar el “Gangman Style”, es tornaran bojos ballant la cançó. En canvi si per la megafonia fem sonar “La marxa dels gegants de Lleida” o el “Ball de cavallets de Lleida” o algun “Ball de bastons” de Lleida, un % molt minoritari coneixerà aquestes peces. Ei! Que no em de treure res! Al contrari, hem d’ajudar a conèixer i valorar, no només el que volen que coneguem i valorem.
En Pete Seeger té unes frases escrites que resumeixen molt bé el que vull dir, que diuen el següent:
«Hi ha d’haver cançons divertides perquè els més inexpressius
mostrin un somriure i hi ha d’haver cançons amb força perquè
els covards deixin de fugir, donin la volta i encarin el futur amb
alè de coratge. Les cançons traspassen fronteres, proliferen de
boca en boca i travessen dures cuirasses. El propòsit essencial
en cantar ha de ser el d’ajudar l’oient a entendre la realitat.
Una cançó és feta d’un material irrompible: paraules i música
que tan sols necessiten alè i esperit per viure. Es necessiten
cançons amb melodies inoblidables, que tot el món canti
arreu, les lletres de les quals estiguin tan ben fetes que els qui
no hi estan d’acord vulguin tornar a escoltar-les.»
10.En quin punt està la música tradicional catalana?
Ostres! Quina pregunta més gruixuda! Us puc parlar des de la meva experiència que no se si serà la tendència generalitzada al país.
D’una banda, el món de la música en general està passant per un moment complicat degut a la crisi que s’estén per diferents dimensions de la societat i les politiques culturals que s’estan duent a terme a tots nivells: Això repercuteix en menys contractacions, menys música en directe, menys programació d’actes amb música, etc.
D’altra banda avui en dia s’estan donant molts fenòmens de fusió, barreja, contacte entre diferents tradicions musicals d’arreu.
Per tant, tot i no haver el millor context, crec que la música tradicional catalana està resistint els sotracs dels temps que vivim. Aquí a la Seu, on visc, us puc explicar diferents iniciatives al voltant d’aquest àmbit: Escola Folk itinerant (al voltant de 500 alumnes estudien instruments tradicionals, tant infants com adults), Trobada d’acordions a Arsèguel (ja és tradició a l’agost que es trobin acordionistes del més alt nivell en aquesta petita població de l’Alt Urgell), ... D’altra banda, arreu del país hi ha centres dedicats a l’ensenyament d’instruments tradicionals (Aula de música tradicional amb seus arreu de Catalunya, Aula de sons de Reus, ...).
A més del context de l’ensenyament, hi ha la part de creació on hi ha moltes formacions i grups que sorgeixen constantment i d’altres que ja estan prou consolidades ( entre altres, DeCalaix, El Pont d’Arcalís, La Carrau, Miquel Gil, ...).
No he parlat de la promoció. És aquí on les institucions han de fer suport, encara que els pressupostos cada cop estiguin més ajustats. És bàsic. La vivenda ens acull, l’aliment ens dóna energia, l’art (la música) ens harmonitza l’ànima. No val a badar.
11. Una cançó que recomanaries per deixar d’estar trist?
Cap! Quan un està trist no hi ha cançó que valgui per deixar d’estar-ne... Sempre he llegit que quan un està trist no pot escoltar cançons alegres (us imagineu enmig d’un enterrament que de cop i volta soni l’ ”I want to break free”, de Queen o “Highway to hell” de ACDC?).
El que sí et permet la música és connectar amb tu mateix, i llavors resoldre aquells nusos que de tant en quant ens fem. Músiques i cançons que transmeten serenor i poden connectar amb aquests moments n’hi ha moltes.... Entre altres:
L’Adagio d’Albinoni, la veu d’Adriana Calcanhotto, el disc Cara B (o qualsevol altre!) d’en Jorge Drexler, el Pont de Mar Blava d’en Llach, ... I podria anar dient dies i dies i ...
12. Veus un final al grup “Polcasol3”?
Veig un present. El final... Serà un canvi, una variació, un nou projecte. El que espero que no s’acabi mai és l’amistat que uneix als Polcasol3!
Sobre el present, em fa goig dir-vos el projecte que tenim en marxa. Aquest any el Grup Sardanista Montserrat (GSM) celebra els 40 anys de vida. I justament, Polcasol3 també està d’aniversari, 10 anys! Com que el GSM ha estat el lloc de trobada i creixement, se’ns va ocórrer tirar endavant algun projecte que tingués relació amb el context sardanístic i la nostra tasca d’animació. I després de donar-hi tombs vam decidir encetar l’aventura d’enregistrar un cd amb les peces que tenim pròpies d’animació i algun tema tradicional, però acompanyats d’una cobla. Esperem que a finals d’any ho puguem presentar. Ja us en farem cinc cèntims quan tot vagi prenent cos...
13.Com decidiu els repertoris del grup?
Els repertoris del grup venen donats segons el perfil de gent que ens convida a estar amb ells. Normalment d’un gruix prou gran de cançons i danses anem triant quines fem en funció de l’esquelet que prèviament hem confeccionat, i de com respon la gent amb la que estem cantant i ballant.
